‘Na storia de ‘na olta scrìda adès

Gh’era na olta du fradèi che i era particc de casa e nacc per el mont en sérca de fürtüna. I se ciamàa Remigio e Casimiro.

Camina camina camina, en bèl dé i ria en de ‘n paés che par dizabitàt, le strade vöde vödènte; nüsü en gir, pròpe nüsü e gh’è töte le finestre serade e i öss sprangacc. I du fradèi strach de caminà i decid de fermas lostès en de l’ünica locanda che gh’era pròpe en del mès de la piassa.

Nel véder che i è dei forester l’ostér el ia ciama dènter en frèsa frisù e pó el sèra l’ös de onda, el ia fa sintà zo, el ghe dà de sena e ‘ntant che lur i màia, a basa us, töt strimit, el ghe cönta come l’è stada.

Töta la zènt del paés la ghia na pora bòia de ‘n mago pö bröt de ‘n diaol e catif compagn de la peste. Sto mago de nòm Learchino l’era bröt compagn de ‘n panaròt: alt ‘na spana e mèza, con tre bignù söl nas gròs e ros e con de ‘n brofèl tra ‘l barbós e i laèr negher. El ghìa el có löster e pelat peladent che paria na bòcia de bigliard. Enganfit nel muìs, l’era pö larch che lonch e le dò gambitine sèche sbrazilide le tignia sö na pansa sgiónfa e rotonda compagn de n’angüria. Ògne endó ‘l nàes, en sima al có ghe vulaa sémper tre grignapole peluze e ‘n banda el ghia tre gacc négher compagn del carbù e gròs compagn de vedèi.

Chèsto mago el vivia en de ‘n gran castel e ‘l vulia, a töcc i costi, spuzà la bèla Cilistina. Fat en striamènt, el la tignia prizunéra en del bosch, guai se vargü naa vizì al castel o dènt en del bosch: lü trasformaa töcc en ròsp. Le mame le tignia en casa i püti, nüsü se ris-ciaa a nà de la danda de là del pontezèl de lègn en font al paés da la pora de encontrà chel mago bröt e catif.

I du fradèi, i se varda en momènt en de le bale de i öcc e sensa sta le a pensaga sura dò olte, pagat el cönt e ringraziat l’oster, vist che gh’era gnamó scür, i pènsa bé de caàsela; però, turnacc per strada, al prim cruzal i sa mia da che banda nà, se a drita o a mansina.

Casimiro el fa vulà el capèl per decider quala strada ciapà. Nel vardà el sò capel en aria, el resta de stöch che nel ciél gh’è des poiàne che vula giöna de dré a l’altra. Ogne poiana la ghia al còl en fasöl culurat, giü ros, l’alter verd, zald…

– Varda Remigio, g’ho mai vist na ròba compagn – ghe dis Casimiro al fradèl.

– I è dre a dà zo. Nom a vedere – Remigio, dei du l’era chel pö curiùs.

– Èl chèl tal mago pö bröt de ‘n diaol e catif compagn de la peste che ‘l trasforma töcc en ròsp?

– Stom eschis, fom parì de gnènt e pasóm de sfrüs. Dai nom, nom…

Isé de sfrüs i pasa ‘l pont de lègn e i va en del bosch. I se varda entùren ma de le des poiane gh’è pö gna l’umbria.

Entant s’è fat scür e nel dindulà i ram de le piante i paria tante sgrafe co’ le önge a sègn de brancài. Vizì a ‘n fos, nel sènter plaf – palf – plaf e véder en möcc de ròsp che salta ne l’acqua ai du fradèi gh’è ve i sgrizoi e ghe àmbia a tremà l’oradel de le braghe.

– Lasóm perder töt e ‘ndom vià. – Dis Casimiro

– Varda zö’n font chèl lüzùr. El par ‘na finestra. Sarala na casa?

– E se l’è chèla del mago? Saresèl mia mèi scapà vià?

– L’ostér el g’ha parlat de castel mia de casa, nom a veder. – Remigio l‘è pròpe en curiùs.

Silensius compagn de gacc, i va ‘n banda a sta casa e i s’encórs che l’è töta mal mèsa, co i mur crepacc e l’erba en de le gronde. I ciòca a l’ös ma no rispont nüsù. I ciòca amo na olta: nient. I pröa la manésa… e l’ös el se derv. I spia dènter e i vèt ‘na bèla tusa bionda dre a parlà con des zuinòcc mès en sìrcol. Ogne zuinòt el ghia enturen al col en fazöl culurat.

La nòt la s’era fada sèmper pö scüra. I du fradèi i sa mia che fa. Endà o restà? Prope en chèl momènt la tuza la alsa i öcc e la ia vèt. La lia sö da la scagna e la ia fa vegner dènter e la ia fa cumudà.

– Pudì mia andà en giro de nòt en del bósch, se ‘l mago Learchino el ve vèt el ve traforma en ròsp.

– El isé catif sto mago? – ghe domanda Remigio nel sintas zò.

– Pès amo de catif – rispont la tuza, po’ la se prezènta e la cönta la sò storia: “Me so Cilistina e chèsti i è i me des fradèi. En dé, sie nada al fòs a laà, el mago el m’ha ist e l’è stada fada: el s’è mès en del có de spuzam. Per aidàm i me fradèi i s’è mès de mès e lü con de ‘n striamènt el ia trasfurmacc en poiane”.

– Poiane?! – Remigio e Casimiro i è sensa parole.

– Poiane – la va aànti a spiegà Cilistina – e chèl fasöl che i g’ha al còl l’è per distinguii quan che i è poiane. Al cùlem de la disperaziù g’hó domandat a la Fatina del Bósch de aidàm e le l’ha g’ha fat en contro-striamènt. Però l’è riisida apena a metà perché ‘l mago Learchino l’è ‘n mago gaiard, che sa l’universo. Isé, i me fradèi i turna a esèr òm apéna quan che nel ciel gh’è la lüna piena.

– E i alter dé, le altre nòcc? – ghe domanda Casimiro.

– Gh’è gnent de fa : i è e i rèsta poiane. Disperada so nada dal mago, g’hó dit: va be, te spuze però te, te ghet de liberà sübit i me fradèi. Lü el g’ha dit che stàa bé, ma gh’è stat gnènt de fa perché lü el g’ha pö en laur che ócor per desgfà ‘l striamènt. E l’è ‘na fòia de l’erba Voglio. Sensa chèla fòia se pöl fa nient.

– L’erba Voglio la se cata gna en del giardì del re. – Sospira Remigio.

– Adès i me fradèi i va sèmper en giro a sercala ma finura i l’ha gnamó troàda.

– Co’ na fòia de sta erba nares töt a pòst? – Entant che el la vardaa Casimiro el s’era ennamurat de i öcc vércc de Cilistina e ghe rincresia veder ‘na tuza isè bèla e isé disperada.

– Sicür. I me fradèi i turnarés òm e me, me maridaró con chèl bröt mago Learchino. – ghe rispond Cilistina.

– Se l’è en mago isé brao perché se traformel mia lü da bröt en bèl? – domanda Remigio.

• Sö de lü i sò striamèncc i val mia. – Ghe rispond chèl col fazöl verd al còl.

Dopo viga ciciaràt amó en pó, i des zuinòt i va: en quàter e quatròt fra pólver e pène i deènta poiane e i ciapa el vul per endà a sercà l’erba Voglio. Remigio e Casimiro strach morcc i s’endormènsa en banda al föch.

El dé dopo Remigio el decid de nà a parlà co la Fatina del Bósch per sercà de risolvèr la situasiù. A Casimiro, envece, gh’era vignit en pensér: “e se apó el mago el fos stat isé bröt e catif perché apo a lü vargü i l’ia striat?”

En de ‘n dit en fat Casimiro el va al castel del mago. Co’ le gambe che ghe fa giacom-giacom el pasa ‘l purtù, el traèrsa stanse vöde e polveruse, curidur lonch e strècc e pié de möfa e a fi el ria deànti a n’ös de fèr, töt rözèn, mès en Signur. El spia e ‘l vèt en taolàs pié de bòse e busitine che föma, e ghe ria sota el nas na spösa de sólfer e öff mars. Entant che ‘l ghe pensa se nà dènter o sta föra ‘l se sènt brincà per el cupì. L’era el mago.

– Föra de ché o te trafurme en ròsp – ghe dis el mago. – Come te set permitit de vègner dènter en del me castel?

– So vignit per aidat – ghe rispont strimit Casimiro.

– Aidam me? Che dizèt sö po! Adès te piante ‘na bèla pesadina e te fo vulà sö la lüna!

– Spèta, lasèm parlà, me vöi aidat. Fèrmet. Cöntem la tò storia, forse se pöl fa vergót per te.

– Se pöl pö fa nient per me. So bröt e vècc e chèl che g’hó fat quan che sie zùen se pöl pö scancelal.

– Che ròba ghe fat de isé bröt quan te sièt zùen? Cöntem.

– Düzènt o trezènt agn fa g’ho scambiat la me zuentù e la me anima per l’Immortalità. – e Learchino el ghe cönta la sò storia.- Na olta sie en principe e sia apó en bel zuinòt, col tèmp sares deentàt re. En dé, nel girà sota i pé de la tor g’ho vist ‘n ös misterius, l’ho dervèrt e scundit dal de dré gh’era en liber per fa i striamèncc. Sie zuègn e g’ho decidit de proàn giü. Nel di isé el mago el va a nà vècia casapanca. El tira föra en liber töt scalcagnat e mès rosegat dai sorèch e ‘l va aànti a spiegà: – Èco, chèsto l’è ‘l lìber, ma ghe manca le ölteme pagine. Pròpe chèle che ocor per desfà el striamènt. Duzènt o trezènt agn fa (ormai g’hó pèrs el cönt) g’hó pröat chèsta formula magica contra la mort e da alura so amo ché: vif; sul che so deentat sèmper pö vècc, sèmper pö gras e sèmper pö bröt.

– E sèmper pö catif. – ghe ribat Casimiro

– Certo sèmper pö catif. Volarés véder te al me post. L’è bröt véder töcc i tò amici e töcc i tò parèncc a mörer e te duzì restà ché da sul. Dopo tant tèmp se se stöfa apó de vìver caro mio.

– Te ghe rezù – Casimiro el se sènt dispiazit per el mago.

– Se te ghesèt de sai quante olte g’hó ciamat la mort!

– Ghe sarà bé na suluziù? G’hó sintit parlà de l’erba Voglio.

– L’erba Voglio per me l’è inütil, l’è n’erba che ghe ocor a le des poiane. Lur i è dré a sircala ma i la catarà mai: l’erba Voglio la gh’è gna en dei giardì del re, isé, per cunsulam spuzaró la bèla Cilistina.

– E se pöl mia tiral vià el tò striamènt?

– No, gh’è gnènt de fa. Sensa le öltema pagine de sto lìber, se pöl fa pròpe gnènt per me.

– Ghen sarà be n’alter compagn de chèsto. G’het sircat bé en töt el mónt? – el sèghita a insìster Casimiro

– Per chèl che ‘n so me, nüsü alter al mont g’ha en liber compagn. E me podaró mai mörer.

– Andaró en sirca de la mòrt – ghe dis decis Casimiro e po ‘l ghe zónta preocupat – ma set sicür de vulì mörer?

– Pö che sicür. Dopo töt chèsto temp g’ho capit che l’Immortalità l’è mia fada per i òm.

Casimiro, sensa sta le a pensaga süra dò olte, el turna da Cilistina, el ghe cönta chèl che g’ha dit el mago, el ghe racomanda de faghèl saì apó a Remigio e po’ ‘l se mèt a sircà la mort.

El gira per töt el mont: però, nonostante la sò buna volontà el riàa semper tardi. Co’ la só ranza, la mort l’era empertöt, ma quan Casimiro el na sintia parlà apó a córer, ogni endó ‘l naès, le l’era za pasada, e l’è mai stat bu de riàla.

Töt gnèch, Casimiro l’è dre a turnà al castel per dighèl al mago quan el se sènt ciamà da sò fradel Remigio

– Casimiro Casimiro. Forse gh’è na suluziù. G’hó parlat co’ la Fatina del Bósch, le la sia gnènt del liber. Co’ la sò bachèta magica la g’ha vardat be empertöt e la g’ha catat en vècc eremita che forse pöl aidàgn.

– Endó stal sto eremita?

– La m’ha dit la Fatina del Bosch che góm de endà dré al sul che va zo, pasà sèt montagne e sèt vai, a chèla che dis òt gh’è la gròta endó sta n’eremita che dis oraziù da la matina a la sera.

Ciapat en frèsa frisù du caai bianch i se mèt en vias. Nel ciel, pròpe ensima a lur vula des poiane: i era en buna compagnia.

E cor che te cor sö sti du caai i pasa bosch, paés, foreste, fiöm e via e via sensa mai fermas. Strach morcc a la fin finida i ria da sto eremita. Sensa fiàt i ghe cönta töta la storia entant, sö de ‘n platen deanti a la grota gh’è des poiane che sculta.

– Vist el vòs coraggio, ve àide – promèt l’eremita.

E po el tira föra da la scarsela des predine zalde che par de ór, giöna a giöna el ghe i a mèt en del bèch a le des poiane e ‘l ghe dis:

– Tignì be serat el vòs bèch. Sti atenti a mia fa cascà la préda che l’è en sasulì special. Ades turnì a casa. Sirif dènter a ciaf e ve racomande de mia pö ciapà gna na spera de sul per nüsü motivo. Ghit capit be?

Le des pioiane le ciapa el vul e le sparis nel ciel. L’eremita el turna ne la grotta, el ciapa el sò liber fatat, el lès, el va a catà de le erbe, el i a pèsta, el i a trida el ghe zonta mèza donzéna de reciuchì de ‘n liquid ciar e n’altra mèza donzena de reciuchì de liquid scür. Po el va föra, el nasa da che banda che va el vent, el sèra i öcc e a basa us el dis de le parole misteriuse po ‘l bat en de l’aria la polver del so mesiaròt. Fat töt chèsto, con de la us straca el dis ai du zuègn:

– Turnì pör al paés. Me g’ho fat el posibil. Ader no resta che spetà. Ni, ni e saludim la Fatina del Bósch.

I du fradèi, dopo viga ringraziat, i ciapa i caai e via sensa pèrder tèmp e sensa fermas. I s’è mai fermacc gna co ‘l temporàl, co’ l’acqua, la nef, la tompèsta. Via sèmper de cursa. Casimiro el ghia nel cör la sò Cilistina.

Strach morcc i ria al paés e… ohhh. Gh’è en sul che scalda le prede, uzilì che canta, le strade piene de zènt, i öss e le finestre dervèrte, fómne che rit e püti che zöga per strada. Lur i cur de onda a la casa de Cilistina e i la cata sö l’ös a spetài ensèma ai sò des fradèi.

– Chèl bröt striamènt l’è finit. Som turnacc compagn de prima – dis giü dei des zuinòcc nel caas el fasöl che ‘l ghia al col – adès gom mia pö bisogn de chèsto – e ‘l la sbat luntà.

– Noater des fradèi ve ringraziom töcc. – dis en alter nel tiras via da la boca na pridina zalda.

Paria na ròba encredibil envece l’era vera de bu. Ma èco che i vèt vègner en sa giü vistit compagn de ‘n cavaglier de ‘na olta, con de na spada al fianch e söl có en capèl con tre pène de fa rider i poi.

– Ciao a töcc – dis sto zuinòt da le bèle speranse – me cunusif mia?

Töcc i la varda sensa capì. Alura el zuinòt el va aanti a parlà:

– So Learchino, vardim, so compagn che sie düzènt o trezènt agn fa, prim del striamènt.

Someàa che a töcc gherés mangiat la lengua i sorèch. Casimiro el se strèns vizì a Cilistina. Apó töcc i des fradèi i ghe se fa entùren a la tuza.

– Sti mia pö viga pöra de me – dis Learchino – ades me so compagn de voalter. So en zuinòt normal che garà de laurà per mangià.

– E ‘l tò castel? – Remigio el faa fadiga a crèder.

-Ghe n’ho pö de castèi. Adès me so pö gna en principe e gna en mago. So me e basta.

– Apó se adès te set en bèl zuinòt – ghe dis Cilistina – me vöi mia spuzat, me ghe vöi bé a Casimiro.

– E te fe bé. Me despiàs Cilistina de it fat tribülà. Domande scüsa a töcc. Adès naró vià da chèsto paés, gh’è tròp bröcc ricordi per me. Riarés pö a viver da chèste bande.

– Ve con de me – ghe dis Remigio – Me e me fradel siègn dre a nà a sercà la fürtüna. Casimiro la sò fürtüna el l’ha zabèla troàda nel catà Cilistina e ché, el costruirà la sò casa. Envece me endaró aanti per la me strada. Vöt vègner con me Learchino?

– Olentéra. Te ringrazie de la proposta, vöi ambià töt de nöf la me vita.

– En moment, spitì a pàrter, prim gom de festegià töcc ensèma – dis Casimiro – e dopo ognü l’endarà per la sò strada.

* * * * *

La festa l’è dürada per na setimana, töcc che balàa e cantàa, fióm de vi e chili de turte fin quasi a fa s-ciopà la pansa. L’oster, per l’ocaziù el g’ha dàt de beèr a töcc agratis.

Quan paria che töt fos finit gh’è ambiat n’ótra festa: Cilistina che se maridàa con del Casimiro. La spusa l’era bèla e la sterlüzia compagn del sul, e sterlüzìa apó i sò öcc vercc: vercc compagn de l’acqua de ‘n fosat quan che se dèsfa el zel a primaèra.

La Fatina del Bósch, sensa fas véeder, per regal de nòze co la sò bachèta magica la g’ha trasformat chèla casa decrepita en de ‘n palas.

Cilistina e Casimiro i g’ha capit sübit da ‘n do che riàa el regal e isé Cilistina co’ la mà la g’ha mantat en bazi e la g’ha dit:

– Grasie, Fatina del Bosch.

Apo Learchino el l’ha ringraziada prim de pàrter.

– Te ringrasie apó me, Fatina del Bósch.

En chèl momènt fra i ram de le piante s’è sintit dei rumur compagn che fos ‘na müsica dolsa, ma l’era mia ‘na müsica, l’era ‘na us fina fina che se pirdia en de l’aria e che dizia:

“Amur e bontà – misüra no g’ha”

A la fin fine, finit la festa, quan che ‘l sul nel nà zó el g’ha tinzit de ros el ciel, Remigio e Learchino isé sifulacc i è particc en sérca de fürtüna, i è nacc dré a la strada larga …

L’è strèta la fòia ma larga la via

dizì pör la vòsa, che me g’ho dit la mia.